Diego Pujal | 27.02.2014 / 24.05.2014

I et and

 

27.02.2014 / 19.04.2014

INAUGURACIÓ: DIJOUS 27 DE FEBRER A LES 19h

 

i et and

 

« El pensar pictòric no és lineal; veu superfícies, imatges, mapes, diagrames. No treu conclusions sinó que veu connexions, relacions, referències, analogies.» (Otl Aicher, Analògic i digital)

Les pintures que ens proposa Diego Pujal a I et and remeten a espais indeterminats en els quals es despleguen diverses capes de sentit, que es constitueixen a partir de la configuració d'uns codis pictòrics interns que apel·len a l'espectador a aturar-se per realitzar un exercici de mirada lenta.

El procés de treball que segueix Pujal per realitzar el seu projecte pictòric es fonamenta en un joc entre el temps i l'espai a través d'un continuat i repetitiu desplegament de capes que finalitza en la condensació d'una sola imatge pictòrica. És un joc entre allò sincrònic i allò asincrònic que no s’atura amb la finalització de cada pintura, sinó que es desplaça cap a l'espectador per imaginar una multiplicitat de variables que contenen una potent càrrega metafòrica. Aquest procés ens remet a la idea desenvolupada per Georges Didi-Huberman sobre el que veiem i el que ens mira: no solament veiem les pintures de Pujal, sinó que aquestes també ens miren a través de la capacitat que tenen per despertar la nostra “memòria involuntària”. 

Les pintures de Diego Pujal fan referència a diferents i múltiples variables que esdevenen paradoxes espacials; de vegades semblen acabades i altres vegades inacabades, de vegades accessibles i d’altres inaccessibles, la qual cosa les converteix en llocs de confrontació i de trobada. Espai, temps i lloc són conceptes que, a priori, semblen difícils d'imaginar en un mateix pla, però que en les seves pintures apareixen sota la necessitat de modular relacions aparentment impossibles. 

Òscar Padilla. Febrero 2014.



 

 

Art Bcn         ABE   EstrellaDAMM


Homunculosis sígnica

 

24.04.2014 / 24.05.2014

Inauguració: Dijous 24 d'abril a las 19h

 

hom sign 01

 

 

Lo incomprensible sublime en analogía con la ilegibilidad del lenguaje.

Los espacios del medio, como silencio que muestra su esteticidad, en los campos obligatorios del terreno baldío del signo.

Formas inacabadas, que constituyen un lenguaje virtual, más cercano a tautologías del ultramundo (abecedario alienígena ilustrado), y que basa su formalización, en la ironía inherente a poder decir algo en nada, teniendo en cuenta la incompletud significante e insalvable del ser.en.el.mundo.

Homúnculos como órganos masticables (no masticados, pero sí profanados), que constituyen por sí solos el círculo mágico del lenguaje imposible, la reunión de druidas interestelares que decidirán, con ironía, el futuro de la situación más compleja de la crisis del signo.

Trabajo que no pretende descubrir una realidad solidificada como resorte para salvar la angustia del vacío, sino como elemento lúdico más cercano a la ludoteca orgánica de la ironía posmoderna.

Como espectadores, nos queda descubrir un mundo poético, que muestra la ironía de lo bello kantiano como olvido de una no posibilidad manifiesta. La propia imposibilidad de la exclusión total del sujeto, de la existencia per se de un afuera cósico.

La verdad es que merece la pena.

 

Alberto Gracia.


 

 

Art Bcn         ABE   EstrellaDAMM   elpaperdelart