Alejandra Atarés Abad - text

Qui ens dóna l’esquena? Majoritàriament dones, esquenes femenines amb torsos que ens indiquen coratge malgrat un horitzó incert.
Recorden a les heroïnes amb poders, com si la pintura fos el mitjà escollit per destacar les seves propietats màgiques, hipnotitzants, i és que el gènere de fantasia comença a inundar les obres més recents d’Atarés, palpant-se als teixits brillants que ressalten el costat més matèric (i material) de la pintura. Malgrat estar latent en els inicis de la seva obra, aquest intent de fugida cap a paisatges prototípicament exòtics (i intencionadament ressaltant els seus clixés) han anat coquetejant amb el protagonisme de la figura, hibridant-se, barrejant-se amb ella fins a formar un patchwork de color i intensitat que ressalta una recerca progressiva de contrastos i explosió plàstica.

En una societat en la que els brillants remeten a una qüestió de classe, Atarés despulla de significat les jerarquies entre materials, fent de tot collage una joia, utilitzant de forma lúdica i atenta materials que van de l’oli al plàstic industrial. En el teló de fons sentim una evocació a la fascinació nostàlgica de l’obra d’artistes com Joaquim Mir, Anglada Camarassa, (aquells fons marins d’una llum electritzant), o els flamejants vestits de Casas, on el detall més mínim esdevé un tresor.

Allò barroc fa la seva aparició, però a la vegada, untat de les fragàncies de les noves dives com Rihanna, Katy Perry i altres icones del pop/kitsch actual. Però si mirem de cua d’ull, entre les espesses capes de pintura (brodats minuciosos) que no descarten una gran varietat de collages plàstics, veurem que al darrere de cada personatge es troba quasi sempre un horitzó, en el que no tenim una resposta clara. darrere de l’actitud desafiant a vegades hi intuïm incertesa, però afrontada amb vitalisme i força.

I és que la pintura de l’Alejandra Atarés no hi entén ni de timidesa ni de cautela.
Davant els seus “retrats”, ens sentim actius, ens entren ganes de fregar, acariciar i apropar-nos a les seves figures, en un joc dialèctic on les distàncies entre l’espectador i l’obra juguen a entrellaçar-se.

L’obra d’Atarés juga des de la descaradura a plantejar un revers: no és la pintura qui ens dóna l’esquena sinó els seus enigmes, que hem d’apropar-nos per trobar.
La mirada que mai descobrirem, els rostres (segurament autoretrats de la pròpia artista) que amaguen la seva actitud, però que, com un mirall, es reflecteixen en els paisatges de meravella (de conte) que, com a espectadors, contemplem.

Mercedes Mangrané Junio 2013