Dominica Sánchez - text

Dominica Sánchez: fer visible allò invisible

Conxita Oliver / Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art


Arran de la vivència existencial i vital de l'etapa informalista, moment en què tendeix a desenvolupar el gest i a resoldre el quadre des de la reducció del color, progressivament, l’obra de Dominica Sánchez -ja sigui dibuixística o escultòrica- ha estat centrada en l’exploració de l’austeritat. Amb una trajectòria quasi silenciosa i en solitari, desenvolupada a través d'un llenguatge estrictament abstracte, ha portat a terme un meditat exercici de concisió i laconisme d'un grau refinadíssim, tothora basat en el descobriment i variació de les formes i amb una obsessió recurrent per la línia.

És evident que no hi ha referents reals en la seva obra, tot i que la interpretació subjectiva de les sensacions que l'artista sent davant la contemplació de la natura resten reflectides amb una contundència, amb una audàcia i amb una sobrietat de recursos que no amaguen, però, en cap moment la vessant introspectiva. Els seus escenaris, d’un rigorós ordre arquitectònic, constaten, però, el nexe que s'estableix entre l'ésser i l'entorn. La radical obra de Dominica Sánchez és la d'una artista que ha anat depurant sense pressa el seu llenguatge sense deixar-se sotragar per les tendències que han sorgit en el panorama artístic. Ha fet de les autoexigències no pas un constrenyiment, un conformisme o una rutina, sinó ans al contrari, ha aconseguit una creació personalíssima d'una gran unitat interna i una suggestiva aportació estètica a la plàstica actual. Els seus paisatges mentals són el resultat d'un ardu procés ple d'exigències internes, qüestionaments, plantejaments i reptes personals que esdevenen el mirall sobre el qual es reflecteixen els punts més vitals del seu jo.

Prescindint de tot allò accessori i amb només la forma absoluta, ens ofereix allò essencial en la seva pura universalitat. Una abstracció lírica que, lluny de la inexpressiva i freda especulació formal, ens dóna a conèixer la part més íntima de l'ésser a través, per exemple, de la vaporositat de les transparències, les organitzacions estabilitzadores, les estructures desequilibradores, els imprevistos desplaçaments, les sobtades ruptures, la duresa dels negres, la contundència d'un vermell, la puresa dels blancs o la valoració dels buits. L’interès per les lleis naturals, en la creació d’espais sonors i psíquics, la porten a un constructivisme, a través del qual investiga la captació de l’eurítmia del món. La voluntat de perfecció, el rigor de la composició i l’execució impecable són la clau per aconseguir la noció de la substancia primera.
En un segon estadi, va deixant de banda la pintura per centrar-se en el dibuix; mitjà d’expressió immediat que s’adapta d’una forma versàtil al creador per traduir espontàniament pensaments, entusiasmes, incerteses o anàlisis. En el dibuix, la matèria es tan breu que no permet ocultar res; es manifesta nu mostrant la seva anatomia, sense cap tipus de vestimenta que n’encobreixi l’estructura. La presència del dibuix -ha escrit María Zambrano- “...de tan pura, limita amb l’absència”. I és que el dibuix posseeix el signe de l’eliminació, de la supressió, ja que el contorn -en el dibuix- és fruit d’una operació d’exclusions i d’abandonaments. Per això, la seva substància és delicada, intangible, etèria, quasi immaterial. Però, el desig de traspassar l’experiència bidimensional condueix a Dominica Sánchez a desplegar i expandir les formes en dibuixos a l’espai, que materialitza en ferro pintat. Retalla amb tisores dibuixos traçats sobre paper -fets d’estructures primàries i formes elementals- que va plegant i construint fins passar de la línia al plànol per aconseguir, finalment, dotar-los de volum i corporeïtat. Malgrat comptar amb l’eina tridimensional, segueix entenen el dibuix com a vehicle del seu pensament ja que considera que constitueix la base insubstituïble del moment més extraordinari del treball de l’artista: l’acte creatiu. Perquè, en definitiva, el dibuix és la manifestació que fa visible la llibertat.

La gran característica de l’obra d’aquesta artista ha estat i és, la de cercar l'essència, mitjançant una poètica de mínims, amb una total sobrietat i aspror. Aquest procés reduccionista afecta també el color que es veu emmarcat en la monocromia o en el contrast minimitzat que lluita entre el mental i el sensual, entre la racionalitat i l'emoció en un autèntic equilibri de bipolaritats. Aquestes trobades entre contraris que provoquen tensió es dóna com a contrapunt d'oposats a molts nivells: buit i ple, recta i corba, transparència i opacitat, llum i foscor... conviuen en un magnífica harmonia de reflexió. Rigor i expansió, anàlisi i sentiment, fluïdesa i estatisme, ocultació i descobriment... s'equilibren perfectament en un joc de vibracions.

L’estructura que flueix per les seves mans recorre l’ordre de tot allò existent fins a trobar la seva sintonia. Unes energies presents de manera articulada que accedeixen a la complexitat d’allò simple i essencial. Sempre coherent, la seva producció passa per diferents sèries formals en contínua transformació, en les que el protagonisme recau en la línia; en aquella "línia que somia”; una línia que, segons Paul Klee, pot fer visible allò invisible.